"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dimarts, 31 de maig del 2016

La porta de casa meva


La Porta de casa meva

"Els turons, sota l'avió, ja obrien els seus canals d'ombra en l'or de la tarda. Les planes es tornaven lluminoses, però d'una llum inútil: en aquest país no acaben mai d'entregar tot el seu or, així com després de l'hivern no acaben de renunciar a la seva neu."(1)

L'avió rebotava per entre els núvols, saltava com un cangur boig mentre la pobra hostessa tractava infructuosament de servir-nos un cafè americà. Els dos pilots es reien dels acudits que s'explicaven, i gairebé tots els passatgers semblaven resar a Déu, a la Mare de Déu o al Crist Ressuscitat. Jo sóc fidel a Sant Pere i a Sant Antoni Abat, i he de reconèixer que mai m'han fallat. Posseir les claus del Cel i haver estat temptat directament pel diable en persona i no haver sucumbit són garanties suficients d'eficàcia santa i predisposició al bé. Però crec que els dos es burlen de la meva devoció, em sembla que no en fan confiança com devot i, per ser sincer, potser tinguin raó. Ells deuen pensar que no es pot ser incrèdul i al mateix temps resar als Sants de Déu, però estan equivocats, és clar. Què té a veure una cosa amb l'altra? La fe no té res a veure amb la devoció.

L'aterratge era dolç però interminable, els avions d’abans començaven a baixar des de molt lluny.

Sempre m'ha agradat notar que sota de les soles de les meves sabates no hi ha res més que no res, que el terra no pot tremolar ni tampoc obrir-se ni empassar-se’m. Per això desitjava arribar aviat, per anar ràpid a la recerca del mar, l'aigua també et proporciona aquesta sensació de no tenir sòl ni sostre.

Una vegada que posava els peus a Atenes podia anar a Sounion, a banyar-me en els barrancs nudistes que donaven impúdicament la cara al mar. A una hora d'autobús d'Atenes, el temple consagrat a Posidó et rebia elegant, esvelt i gentil. Però estava ple de visitants i excursionistes de vacances, a més, havia massa dones soles. Gairebé sempre acabava per encaminar-me al Pireu, allà no hi anava cap turista, i les dones que es banyaven a les seves platges estaven totes acompanyades pels seus fills petits. M'agradava veure-les i mirar-les. La maternitat explícita sempre fa que les dones "semblin" molt més sensuals, encara que inaccessibles. Potser en això residien el meu interès i la meva tranquil·litat. El bany era molt millor i el desig del meu cos el podia suportar amb més facilitat i assaborir-lo com si fos un gelat de xocolata, poc a poc, amb un llanguiment estudiat i calculat, fins que només queda el maleït pal de fusta. Aquest era sempre el final, injust i cruel. Llavors em tornava a capbussar, bussejava tontament a la recerca de la foscor i pensava que ja havia arribat l'hora de tornar. El crepuscle resulta difícil d'afrontar quan a les mans no tens res més que un palet de fusta.

Atenes és una ciutat lletja, en realitat les ciutats modernes gregues, grans, mitjanes i petites, posseeixen molt poc encant estètic. Entre la fi de Bizanci i la jove independència del país no hi ha res, no podia haver res excepte revoltes, lluites romàntiques i esperances infundades de recuperar Constantinoble i les ciutats gregues de l'Anatòlia.

Kemal Ataturk va acabar amb aquestes il·lusions d'una manera que els grecs encara recorden amb temor.

Aquesta lletjor és un atribut que ben suportat es transforma fàcilment en virtut, encara que els propis grecs no en siguin del tot conscients, tan enlluernats com estan per la bellesa irrepetible del seu passat, pagà i cristià.

A mi, sens dubte, m'agradaven aquests carrers perquè eren genuïns, encara que aquells edificis sense personalitat, barats o massa sumptuosos, de nou ric, sempre estiguessin fora de lloc. Semblen el resultat d'un error, d'una equivocada apreciació de les coses, d'una absoluta falta de criteri, mal fets i precipitats, mai formaran part de cap catàleg arquitectònic o guia turística, ni tan sols tindran el dret a convertir-se en runes.

La voluntat de romandre ha caracteritzat sempre als grecs, la pervivència de la seva llengua ha estat la veritable raó que els ha permès sobreviure, però en aquests edificis, en la seva humilitat, trobem també un veritable afany de resistència, ells són igualment la conseqüència de una lluita noble, d'un anhel per perdurar, la seva veritat és aquesta.

"Va pujar, corregint les desviacions provocades pel vent gràcies als senyals que li oferien les estrelles. L'imant pàl·lid de la llum dels astres l’atreia. Havia patit tant a la recerca d'una llum, que ara no hauria abandonat la més tènue". (1)

De tornada de la platja mirava la meva pell enrogida pel sol i la dutxa freda em sabia a poca cosa; per sort, abans d'agafar l'autobús ja m'havia pres la meva primera cervesa que indubtablement orinava mentre em dutxava a l'habitació de l'hotel. La tarda començava a declinar, obria la mini nevera, treia d'ella la meva segona cervesa i embolicat encara en la tovallola, em tombava al llit per veure al cel enfosquir.

Demà havia de prendre l'avió que em duria de tornada a casa.

T. E. Lawrence afirmava que: "Els soldats d'aviació no tenen possessió alguna, escassos llaços, poques preocupacions quotidianes. Pel que a mi es refereix, el deure només m'exigeix ​​ara que els cinc botons de la meva pitrera brillin". (2)

(1) Vol nocturn. Antoine de Saint-Exupéry
(2) El Troquel. T. E. Lawrence

26 de maig de 2007

-----------------------------------------------


La Puerta de mi Casa

Las colinas, bajo el avión, ya abrían sus surcos de sombra en el oro de la tarde. Las llanuras se volvían luminosas, pero de una luz inútil: en este país no terminan nunca de entregar todo su oro, así como después del invierno no terminan de renunciar a su nieve.” (1)

El avión rebotaba por entre las nubes, saltaba como un canguro loco mientras la pobre azafata trataba infructuosamente de servirnos un café americano. Los dos pilotos se reían de los chistes que se contaban, y casi todos los pasajeros parecían rezar a Dios, a la Virgen María o al Cristo Resucitado. Yo le soy fiel a San Pedro y a San Antonio Abad, y he de reconocer que nunca me han fallado. Poseer las llaves del Cielo y haber sido tentado directamente por el diablo en persona y no haber sucumbido son garantías suficientes de eficacia santa y predisposición al bien. Pero creo que los dos se burlan de mi devoción, me parece que no les merezco ninguna confianza como devoto y, para ser sincero, quizás tengan razón. Ellos deben de pensar que no se puede ser incrédulo y al mismo tiempo rezar a los Santos de Dios, pero están equivocados, claro. ¿Qué tiene que ver una cosa con la otra? La fe no tiene nada que ver con la devoción.

El aterrizaje era dulce pero interminable, los aviones de antes empezaban a bajar desde muy lejos.

Siempre me ha gustado notar que debajo de las suelas de mis zapatos no hay nada más que nada, que así el suelo no puede temblar ni tampoco abrirse y tragárseme. Por eso deseaba llegar pronto, para ir rápido en busca del mar, el agua también te proporciona esa sensación de no tener suelo ni techo.

Una vez que llegaba a Atenas podía ir a Sounion, a bañarme en los barrancos nudistas que daban impúdicamente la cara al mar. A una hora de autobús de Atenas, el templo consagrado a Poseidón te recibía elegante, esbelto y gentil. Pero estaba lleno de visitantes y excursionistas de vacaciones, además, había demasiadas mujeres solas. Casi siempre acababa por encaminarme al Pireo, allí no iba ningún turista, y las mujeres que se bañaban en sus playas estaban todas acompañadas por sus hijos pequeños. Me gustaba verlas y mirarlas. La maternidad explícita siempre hace que las mujeres “parezcan” mucho más sensuales, aunque inaccesibles. Tal vez en eso residían mi interés y mi tranquilidad. El baño sabía mucho mejor y el deseo de mi cuerpo podía sobrellevarlo con más facilidad y saborearlo como se degusta un helado de chocolate, despacio, con una languidez estudiada y calculada, hasta que solamente queda el maldito palo de madera. Ése era siempre el final, injusto y cruel. Entonces me volvía a zambullir, buceaba tontamente en busca de la oscuridad y pensaba que ya había llegado la hora de regresar. El crepúsculo resulta difícil de afrontar cuando en las manos no tienes nada más que un palito de madera.

Atenas es una ciudad fea, en realidad las ciudades modernas griegas, grandes, medianas y pequeñas, poseen muy poco encanto estético. Entre el fin de Bizancio y la joven independencia del país no hay nada, no podía haber nada excepto revueltas, luchas románticas y esperanzas infundadas de recuperar Constantinopla y las ciudades griegas de Anatolia.

Kemal Ataturk terminó con estas ilusiones de una manera que los griegos todavía recuerdan con temor.

Esa fealdad es un atributo que bien sobrellevado se transforma fácilmente en virtud, aunque los propios griegos no sean del todo conscientes de ello, tan deslumbrados como están por la belleza irrepetible de su pasado, pagano y cristiano.

A mí, sin duda, me gustaban esas calles  porque eran genuinas, aunque aquellos edificios sin personalidad, baratos o demasiado suntuosos, de nuevo rico, siempre  estuvieran fuera de lugar. Parecen el resultado de un error, de una equivocada apreciación de las cosas, de una absoluta falta de criterio, mal hechos y apresurados, nunca formarán parte de ningún catálogo arquitectónico o guía turística, ni siquiera tendrán el derecho a convertirse en ruinas.

La voluntad de permanecer ha caracterizado siempre a los griegos, la pervivencia de su lengua ha sido la verdadera almadía que les  ha permitido sobrevivir, pero en esos edificios, en su humildad, encontramos también un verdadero afán de resistencia, ellos son igualmente la consecuencia de una lucha noble, de un anhelo por perdurar, su verdad es ésa.

Subió, corrigiendo los desvíos provocados por el viento gracias a las señales que le ofrecían las estrellas. El imán pálido de la luz de los astros lo atraía. Había penado tanto en busca de una luz, que ahora no habría abandonado la más tenue”. (1)

De vuelta de la playa miraba mi piel enrojecida por el sol y la ducha fría me sabía a poco; por suerte, antes de coger el autobús ya me había tomado mi primera cerveza que indudablemente orinaba mientras me duchaba en la habitación del hotel. La tarde empezaba a declinar, abría la mini nevera, sacaba de ella mi segunda cerveza y envuelto todavía en la toalla, me tumbaba en la cama para ver oscurecer.

Mañana debía tomar el avión que me llevaría de regreso a casa.

T. E. Lawrence afirmaba que: “Los soldados de aviación no tienen posesión alguna, escasos lazos, pocas preocupaciones cotidianas. Por lo que a mí se refiere, el deber sólo me exige ahora que los cinco botones de mi pechera brillen”. (2)

(1) Vuelo nocturno. Antoine de Saint-Exupéry
(2) El Troquel. T. E. Lawrence

26 de Mayo de 2007

dissabte, 28 de maig del 2016

La Porta de l'Infern



La Porta de l'Infern

El llac de Kastoriá són gairebé dos llacs en un a causa de la península que s'endinsa en el seu centre, fins fa no fa partir-lo per la meitat. Sembla una hèrnia escanyant-lo o una cèl·lula en ple procés de partenogènesi.

Molts hiverns el llac es gela i les seves humils i suaus onades es queden cristal·litzades en un dolç vaivé que recorda l'encanteri del cel, on diuen no mana el temps.

La ciutat i el paisatge es cobreixen de neu immaculada que com sempre s'embruta molt aviat. És perillós caminar pels seus carrers costeruts i circular per les seves carreteres, cal utilitzar cadenes i ser molt previngut. Jo tenia el privilegi de gaudir de l'habilitat de l’Aquil·les, que sabia conduir un automòbil amb una sola cama. És difícil de descriure i creure, però era així, tal qual ho explico. Amb l’Aquil·les al volant sabies que res dolent et podia succeir.

El sentit comú indicava que quan gelava tots ens havíem d'haver quedat a casa, refugiats entre els llençols, amagats en el seu calor fugaç, camuflats, com nens que aparenten estar malalts per no anar a l'escola. Però no, l'activitat de la ciutat mai s'aturava, seguia febril, indiferent al clima i la bellesa del paisatge vist des de lluny. De prop la neu és molesta, lletja, i encara una cosa pitjor: decebedora. En aquests dies el cel semblava que s'anava a desplomar i que ens atraparia a tots a sota com una maledicció bíblica.

La calefacció de l'Hotel Circe era pèssima, però tenia una bona llar de foc molt ben proveïda de troncs i de llenya. A la nit tots els hostes ens ajuntàvem al petit saló principal buscant la seva calor, veient partits de futbol a la televisió o jugant als escacs o al backgammon. Fins i tot les prostitutes es quedaven i no anaven a treballar. Enfundades en enormes jerseis de llana no paraven de fumar; no tenien clients als quals atendre en dies tan freds. Allò semblava un brou espès de gent xerrant, alè, soroll i fum de tabac.

I quan hi havia sort sonava música.

Les habitacions naturalment tampoc tenien la calefacció necessària, i jo em veia obligat, suposo que com els altres, a dormir completament vestit per a no congelar-me; menys les sabates, em calçava fins i tot la jaqueta de pell i els guants.

Wallace Stevens afirma que entre vint muntanyes nevades, l'única cosa en moure és l'ull de la merla. (1)

Tot just havia acabat de llegir la novel·la de Harper Lee, Matar un rossinyol; en el meu cap encara romania ben visible el rostre de Gregory Peck interpretant a Atticus Finch, i intentava també, sense gaire èxit, rellegir per enèsima vegada el poema més emblemàtic de Wallace Stevens, Tretze maneres de mirar una merla, encara que ben mirat i valgui la redundància, fer-ho allà, en aquell estrident, càlid i bigarrat ambient del saló del Circe era realment impossible. No obstant això i potser pel contrast arribava a ser molt suggerent la imatge d'un ull de merla movent-se en la quietud gelada del paisatge, vigilant i atent. Diminut i sagaç.

Mentre tot roman inert, sempre hi ha un ull de merla que mira el món per primera vegada.

Gairebé no hi havia lloc on seure, aquell era un dels hiverns més freds que recordo i al saló ja no s'hi cabia. Però vaig tenir sort en aconseguir lloc enfront de la dona amb les cames més boniques que recordo. Ens havíem vist moltes vegades i tantes altres ens havíem saludat amb tot just un simple moviment de cap, quatre paraules corteses, i un somriure una mica més que educat. Ella sempre hi era i sempre estava com ara, llegint el diari, amb les ulleres a punt de caure-li de la punta del seu nas i la cabellera negra tapant-li mitja cara o recollida darrere en una cua. Asseguda, mig decantada, en una postura incòmoda i en una butaca massa petita per al seu cos, gran i esvelt. Semblava hoste de l'hotel, però no n’estic molt segur. Tampoc era la seva propietària.

Em va mirar per sobre de les seves ulleres i amb un somriure encisador em va preguntar què llegia. L'hi vaig dir. Tots dos havíem d'aixecar la veu, l'ambient era sorollós i el televisor tenia el volum massa alt.

- Llegeixi-me’l, si us plau -em va demanar.

L'hi vaig llegir.

- Li ha agradat?

- Molt. Com és una merla?

- De color negre. Crec que són ocells migratoris. I encara que el seu origen segurament no és americà, ha fet molta fortuna el seu nom popular en anglès, "blackbird".

- Ha vist algun?

- Un merla no, -li vaig respondre , però un estornell negre el vaig tenir entre els meus peus fa quatre dies, el dilluns passat, picotejant les engrunes que queien de l'entrepà que m'estava menjant. Va ser a Atenes, ja sap, allà també ha nevat, gairebé mai ho fa, però aquest any fins les platges s'han cobert de neu. El pobre devia d’estar mort de gana. No donava senyals de tenir-me por, i si la tenia se l’aguantava. No era un rossinyol, però sí que era un autèntic "Atticus Finch", una bella casualitat poètica, no creu? (Li vaig deixar anar tota aquesta llarga parrafada sense adonar-me'n i mirant-la als ulls per no mirar-li les cames)

- És vostè ornitòleg? (To simpàticament burleta).

- No es burli, potser li puc ensenyar alguna cosa que encara no sap. (Vaig afirmar amb autoritat afectada)

- Sí?, el què? (Fingidament desconfiada)

- Confiï en mi.

- Com vostè vulgui, però... què s'imagina vostè que jo no sé? (Somrient una mica).

- És molt fàcil, vostè no sap res de mi.

- Potser s'equivoca, però... hauria de saber? (Somrient una mica més)

- Per descomptat que no, però tampoc li faria cap mal si em permetés ensenyar-li.

- Cap mal?, poc prometedor es mostra (Somrient molt).

- Vol que li faci mal?, jo sóc inofensiu, pot estar-ne segura.

- (Riu) No cal arribar tan lluny, feu-me riure, res més.

- Ja s'ha rigut, ho veu?, no és tan difícil.

- (Somrís ampla) Digueu-me llavors com creuar les cames d'una altra manera (removent-se a l'estreta butaca i amb una cara teatralment lànguida), ja porto molta estona asseguda en la mateixa posició i aquesta minifaldilla, o és molt curta, o jo tinc les cames massa llargues. (Sospir).

- Anem a fer una passejada. (Li vaig proposar entusiasta)

- Està nevant i fa molt fred. (Cara de fred, ajustant els ulls i fregant-se les mans).

- Anem llavors a la meva habitació. (Atrevit, valent i segur)

- Millor a la meva. (Formal i mirant cap a un altre costat)

- Vol que demani vi? (Com qui pregunta l'hora)

- Sí, si us plau, i també alguna cosa per poder escoltar música. Si li ve de gust podem ballar. (Greu, però mirant-me als ulls)

- Bona idea. (Sense apartar la mirada)

- Li agraden les meves cames? (Múrria, es lleva de la butaca, es posa dempeus i s'ajusta i allisa la minifaldilla)

- Són prometedores. (També dempeus)

- És vostè més baix que jo! (Sorpresa)

- Ja ens havíem vist en altres ocasions, no ho recorda?, però no s’amoïni, de seguida estarà vostè a la meva alçada. (Parafrasejant Spencer Tracy)

- (Riu) No em diguis de vostè (cara manifestament fingida de nena innocent i encongint una mica les cames per reduir la seva alçada)

- Com vostè prefereixi.

- Per cert, (pujant les escales que duen a les habitacions i mig girant el cap) a què et referies quan has nomenat un "Atticus Finch"?, què és això? (Curiosa)

- Obrim primer l'ampolla de vi, (pujant també les escales, quatre graons darrere d'ella i mirant-li les seves cames sorprenentment llargues) és una història que té a veure amb un pelleter ornitòleg. Per cert, com et dius?

- Un què? (Intrigada)

L'Hotel Circe no era un "Château", es trobava a l'entrada del costat Est de la ciutat, a la mateixa riba del llac. Tenia un petit moll des d'on un dia vaig presenciar com s'embarcava l'equip grec de piragüisme. Excepte ells, no vaig veure mai arribar ni sortir a ningú d'allà, cap barca, ni barqueta ni llanxa. Les herbes anaven ocultant aquell petit embarcador, a poc a poc, any rere any, sense que ningú es preocupés de tallar-les, de netejar, d'endreçar. L'aigua estava entollada, verdosa i corrompuda. Ningú el feia servir mai. Ningú venia, ningú no se n'anava. Encara que més d'una nit vaig creure sentir el soroll d'uns rems colpejar l'aigua. Vaig tenir una rara premonició i no vaig treure el cap.

L'Hotel Circe no va ser mai un "Château", ni tampoc va ser "Gallant", com el poema de Wallace Stevens així titulat, però els seus llits sempre es quedaven buits i les seves cortines quietes, lases i ermes (2).

(1) "Tretze maneres de mirar una merla", Wallace Stevens
(2) "Château Gallant", Wallace Stevens

23 de maig de 2007

----------------------------------------

La Puerta del Infierno

El lago de Kastoriá son casi dos lagos en uno a causa de la península que se adentra en su centro, hasta poco más o menos partirlo por la mitad. Parece una hernia estrangulándolo o una célula en pleno proceso de partenogénesis.

Muchos inviernos el lago se hiela y sus humildes y suaves olas se quedan cristalizadas en un dulce vaivén que recuerda el hechizo del cielo, donde dicen no manda el tiempo.

La ciudad y el paisaje se cubren de nieve inmaculada que como siempre se ensucia muy pronto. Es peligroso andar por sus calles empinadas y circular por sus carreteras, hay que utilizar cadenas y ser muy precavido. Yo tenía el privilegio de disfrutar de la habilidad de Aquiles, que sabía conducir un automóvil con una sola pierna. Es difícil de describir y creer, pero era así, tal cual lo cuento. Con Aquiles al volante sabías que nada malo podía ocurrirte.

El sentido común indicaba que cuando helaba todos nos debíamos haber quedado en casa, refugiados entre las sábanas, escondidos en su calor fugaz, camuflados, como niños que aparentan estar enfermos para no ir al colegio. Pero no, la actividad de la ciudad nunca se detenía, seguía febril, indiferente al clima y a la belleza del paisaje visto desde lejos. De cerca la nieve es molesta, fea, y todavía algo peor: decepcionante. En estos días el cielo parecía que se iba a desplomar y que nos iba a atrapar a todos como una maldición bíblica.

La calefacción del Hotel Circe era pésima, pero tenía un buen hogar muy bien provisto de leños para quemar. Por las noches todos los huéspedes nos arremolinábamos en el pequeño salón principal buscando su calor, viendo partidos de fútbol en la televisión o jugando al ajedrez o al backgammon. Incluso las prostitutas se quedaban en él y no iban a trabajar. Enfundadas en enormes jerséis de lana no paraban de fumar; no tenían clientes a los que atender en días tan fríos. Aquello parecía un caldo espeso de gente charlando, alientos húmedos, ruido y humo de tabaco.

Y cuando había suerte sonaba música.

Las habitaciones naturalmente también carecían de la calefacción necesaria, y yo me veía obligado, supongo que como los demás, a dormir completamente vestido para no congelarme; menos los zapatos, me calzaba hasta la chaqueta de piel y los guantes.

Wallace Stevens afirma que entre veinte montañas nevadas, lo único en moverse es el ojo del mirlo. (1)

Apenas había terminado de leer la novela de Harper Lee, Matar a un ruiseñor;  en mi cabeza todavía permanecía bien visible el rostro de Gregory Peck interpretando a Atticus Finch, e intentaba también, sin mucho éxito, releer por enésima vez el poema más emblemático de Wallace Stevens, Trece maneras de mirar un mirlo, aunque bien mirado y valga la redundancia, hacerlo allí, en aquel estridente, cálido y abigarrado ambiente del salón del Circe era realmente imposible. Sin embargo y quizás por el contraste llegaba a ser muy sugerente la imagen de un ojo de mirlo moviéndose en la quietud helada del paisaje, vigilante y atento. Diminuto y sagaz.

Mientras todo permanece inerte, siempre hay un ojo de mirlo que mira el mundo por primera vez.

Casi no había lugar donde sentarse, aquel era uno de los inviernos más fríos que recuerdo y en el salón ya apenas se cabía. Pero tuve suerte al conseguir sitio frente a la mujer con unas de las piernas más bonitas que recuerdo. Nos habíamos visto muchas veces y tantas otras nos habíamos saludado con apenas un simple movimiento de cabeza, cuatro palabras corteses, y una sonrisa algo más que educada. Ella siempre estaba allí y siempre estaba como ahora, leyendo el periódico, con las gafas a punto de caerse de la punta de su nariz y la melena negra tapándole media cara o recogida detrás en una bella cola. Sentada, medio ladeada, en una postura incómoda y en una butaca demasiado pequeña para su cuerpo, grande y esbelto. Parecía huésped del Hotel, pero no estoy muy seguro de ello. Tampoco era su dueña.

Me miró por encima de sus gafas y con una sonrisa encantadora me preguntó qué leía. Se lo dije. Ambos teníamos que levantar la voz, el ambiente era ruidoso y el televisor tenía el volumen demasiado alto.

- Léamelo, por favor –me pidió.

Se lo leí.

- ¿Le ha gustado?

- Mucho. ¿Cómo es un mirlo?

- De color negro. Creo que son pájaros migratorios. Y aunque su origen seguramente no es americano,  ha hecho mucha fortuna su nombre popular en inglés, “blackbird”. En España tenemos la expresión “un mirlo blanco” para expresar lo raro o extraordinario.

- ¿Ha visto alguno?

- Un mirlo no, -le respondí-, pero un estornino negro lo tuve entre mis pies hace cuatro días, el lunes pasado, picoteando las migajas que caían del bocadillo que me estaba comiendo. Fue en Atenas, ya sabe, allí también ha nevado, casi nunca lo hace, pero este año hasta las playas se han cubierto de nieve. El pobre debía de estar muerto de hambre. No daba señales de tenerme miedo,  y si lo tenía se lo aguantaba. No era un ruiseñor, pero sí era un auténtico “Atticus Finch”, una bella casualidad poética, ¿no cree? (Le solté toda esta larga frase sin darme cuenta y mirándole a los ojos para no mirarle las piernas)

- ¿Es usted ornitólogo? (Tono simpáticamente burlón).

- No se burle, tal vez pueda enseñarle algo que todavía no sabe. (Afirmé con autoridad afectada)

- ¿Sí?, ¿el qué? (Fingidamente desconfiada)

- Confíe en mí.

- Como usted quiera, pero… ¿qué se imagina usted que yo no sé? (Sonriendo un poco).

- Es muy fácil, usted no sabe nada de mí.

- Quizá se equivoque, pero… ¿debería saber? (Sonriendo un poco más)

- Por supuesto que no, pero tampoco le haría ningún daño si me permitiera enseñarle.

- ¿Ningún daño?, poco prometedor se muestra (Sonriendo mucho).

- ¿Quiere que le duela?, yo soy inofensivo, se lo aseguro.

- (Risas) No es necesario llegar tan lejos, hágame reír, nada más.

- Ya se ha reído, ¿lo ve?, no es tan difícil.

- (Amplia sonrisa) Dígame entonces cómo cruzar las piernas de otra manera (removiéndose en la estrecha butaca y con una cara teatralmente lánguida), ya llevo mucho rato sentada en la misma posición y esta minifalda, o es muy corta, o yo tengo las piernas demasiado largas. (Suspiro).

- Vayamos a dar un paseo. (Le propuse entusiasta)

- Está nevando y hace mucho frío. (Cara de frío, entornando los ojos y frotándose las manos).

- Vayamos entonces a mi habitación. (Atrevido, valiente y seguro)

- Mejor a la mía. (Formal y mirando hacia otro lado)

- ¿Quiere que pida vino? (Como quien pregunta la hora)

- Sí, por favor, y también algo para poder escuchar música. Si le apetece podemos bailar. (Grave, pero mirándome a los ojos)

- Buena idea. (Sin apartar la mirada)

- ¿Le gustan mis piernas? (Pícara, se levanta de la butaca y se ajusta y alisa la minifalda)

- Son prometedoras. (También de pie)

- ¡Es usted más bajo que yo! (Sorpresa)

- Ya nos habíamos visto en otras ocasiones, ¿no lo recuerda?, pero no se preocupe, enseguida estará usted a mi altura. (Parafraseando a Spencer Tracy)

- (Risas) No me llames de usted, llámame de tú (cara manifiestamente fingida de niña inocente y encogiendo un poco las piernas para reducir su altura)

- Como usted prefiera.

- Por cierto, (subiendo las escaleras y medio girando la cabeza) ¿a qué te referías cuando has nombrado un “Atticus Finch”?, ¿qué es eso? (Curiosa)

- Abramos primero la botella de vino, (subiendo también las escaleras que llevaban a las habitaciones, cuatro escalones detrás de ella y mirándole sus piernas asombrosamente largas) es una historia que tiene que ver con un peletero ornitólogo. Por cierto, ¿cómo te llamas?

- ¿Un qué? (Intrigada)

El Hotel Circe no era un “Château”, se hallaba en la entrada del lado Este de la ciudad, en la misma orilla del lago. Tenía un pequeño muelle desde donde un día presencié cómo embarcaba el equipo griego de piragüismo. Excepto ellos, no vi nunca llegar ni salir a nadie de allí, ninguna barca, ni bote, ni lancha. Las hierbas iban ocultando aquel pequeño embarcadero, despacio, año tras año, sin que nadie se preocupara de cortarlas, de limpiar, de adecentar. El agua estaba encharcada, verdosa y corrompida. Nadie lo utilizaba jamás. Nadie venía, nadie se iba. Aunque más de una noche creí oír el ruido de unos remos golpear el agua. Tuve una rara premonición y no me asomé.

El Hotel Circe no fue nunca un “Château”, ni tampoco fue “Gallant”, como el poema de Wallace Stevens así titulado, pero sus camas siempre se quedaban vacías y sus cortinas quietas, lasas y yertas (2).

(1) “Trece maneras de mirar un mirlo”, Wallace Stevens
(2) “Château Gallant”, Wallace Stevens


23 de Mayo de 2007

dijous, 26 de maig del 2016

La Porta del Cel

Lucas Samaras

La Porta del Cel

Thessaloniki té un bonic centre urbà, un petit eixample a la barcelonina, una quadrícula modesta i una torre sentinella que recorda a la sevillana Torre del Oro. Els seus habitants diuen a la seva La Torre Blanca. Des d'ella arrenca l'extraordinària corniche, llarga i inversemblant, una de les millors de la Mediterrània, més contundent i rotunda que la de la seva veïna i rival, la sinuosa Alexandria.

La corniche, a més de llarga, és també ampla i espaiosa, i la voreja una via de sortida, infernal i dolorosament sorollosa. Al seu darrera la persegueix un carrer paral·lel, tan llarg com ella. Un carrer vulgar, de comerços barats i rares mansions decrèpites, atrotinades i ruïnoses, vells casalots que van albergar una esplendor efímera i sempre trista. Joies que ho van ser però que ja no.

Aquí, a Thessaloniki, el mar és gris i sempre està agitat i nerviós. És un mar de color plata, metàl·lic i dolç, i delicadament ventós. Nostàlgic. El grec és encrespat i plora ràpid i fàcil. El grec és sentimental.

Donant la benvinguda s'aixeca, molt a prop de la Torre Blanca, la mola del Makedonia Palace, un imponent hotel que inclou entre els seus mèrits cuinar una més que acceptable sopa de ceba, disposar d'unes habitacions enormes i prometedores, i una immillorable vista al mar Egeu. Són també belles i extravagants les seves diverses i grans piscines buides, tant a l'hivern com a l'estiu. Sempre desocupades d'aigua i per descomptat de banyistes.

Desconcerten igualment els seus sorprenents i monumentals salons inutilitzats, perpètuament en desús, però llestos per fer-se servir, inútils, però cuidats. Nets, sense una mota de pols, decorats amb amplis sofàs, enormes llums, i formidables cortines grises com el mar, penjant d'altíssims sostres, llunyans i llisos. Semblen els telons d'escenaris inexistents.

M'agradava seure en una d'aquestes butaques de teles de color beix, confortables i solitàries, i contemplar el marbre blanc del terra. Grècia està plena de marbre. Grècia és blanca i beix. El beix del marbre gastat. M'agradava la desolació d'aquells salons i el seu silenci. Eren tan desmesurats que representaven perfectament el buit i l'abandonament. M'agradava sentir-me sol, era la manera millor de somiar, i jo necessitava somiar. I després de somiar havia de complir una tasca difícil. Ser jutge i part.

Vaig triar bé l'escenari. La vaig citar a l'Hotel i a l'habitació vaig esperar a que des de la recepció m’anunciessin la seva arribada. Quan ho van fer vaig baixar a rebre-la.

No ens coneixíem, mai ens havíem vist, però jo tenia un bon dossier seu amb moltes fotografies. Ens vam saludar cortesament i la vaig convidar a que m'acompanyés a un d'aquells immensos i buits salons. Ens vam asseure en unes de les seves butaques color beix i davant d'una taula de centre, baixa, gran i allargada, cada un en front de l'altre.

Era una entrevista de treball, aquella dona sol·licitava ocupar un lloc de responsabilitat a la nostra empresa i jo havia de avaluar-la i saber si era la persona adequada per a nosaltres.

El més habitual, la norma que se segueix en aquests tràmits, hagués estat entrevistar-la en una de les nostres pròpies oficines i demanar-li que "vingués". Però vam ser nosaltres, jo en aquest cas, els que ens desplaçàrem fins a la seva ciutat, on la nostra candidata vivia, volíem conèixer també el seu paisatge urbà d'origen.

Eren les nou del matí i les cortines estaven obertes. La llum era tan blanca com blanc era el terra de marbre.

No li vaig preguntar si volia prendre alguna cosa, un cafè, un te, un refresc o simplement aigua fresca. No, no l'hi vaig preguntar ni li vaig oferir. El que vaig fer va ser treure un full de paper en blanc, dipositar-lo cerimoniosament sobre de la taula, al costat d'un llapis i una goma d'esborrar, tots dos per estrenar. I li vaig fer la primera pregunta.

Creu vostè en l'amor?

Thessaloniki sempre havia estat per a mi una ciutat de pas, mai vaig fer amistats importants ni duradores, però vaig arribar a conèixer-la bé. A pocs quilòmetres d'ella, en direcció a l'Est, es troba el Mont Athos, on fins i tot les mosques són del gènere masculí. Gràcies a Dimitris, a les seves influències i al fet que el seu pare era sacerdot, vaig poder passar-me allà com a convidat de pagament un mes sencer en un dels seus monestirs, fent la vida dels monjos, els seus horaris, resant amb ells i menjant el seu mateix menjar. Va ser un dels millors mesos de la meva vida. Però aquells monjos s'anaven a dormir massa d'hora. A la nit m'escapava i baixava fins al mar per banyar-me nu.

Al matí següent em moria de son. Entre oració i oració m’adormia. A la migdiada somiava amb les icones que adornaven l'Església i entre aquells rostres se m'apareixia el de Verónica, una antiga amiga, somrient-me afectuosa. Ella també devia estar banyant-se nua en algun mar llunyà, blau o blanc com el marbre.

Abans del sopar els monjos cantaven a cor. Aquells monjos barbuts cantaven melodies que de ben segur Déu o alguna verge devien sentir, i agrair. Éssers que potser sí creien en l'amor.

16 de maig de 2007

-----------------------------

La Puerta del Cielo

Thessaloniki tiene un bonito centro urbano, un pequeño ensanche a la barcelonesa, una cuadrícula modesta y una torre vigía que recuerda a la sevillana Torre del Oro. Sus habitantes llaman a la suya La Torre Blanca. Desde ella arranca la extraordinaria corniche, larga e inverosímil, una de las mejores del Mediterráneo, más contundente y rotunda que la de su vecina y rival, la sinuosa Alejandría.

La corniche, además de larga, es también ancha y espaciosa, y la bordea una vía de salida, infernal y dolorosamente ruidosa. A su espalda la persigue una calle paralela, tan larga como ella. Una calle vulgar, de comercios baratos y raras mansiones decrépitas, destartaladas y ruinosas, viejos caserones que albergaron un esplendor efímero y siempre triste. Joyas que lo fueron pero que ya no.

Aquí, en Thessaloniki, el mar es gris y siempre está agitado y nervioso. Es un mar de color plata, metálico y dulce, y delicadamente ventoso. Nostálgico. El griego es encrespado y llora rápido y fácil. El griego es sentimental.

Dando la bienvenida se levanta, muy cerca de La Torre Blanca, la mole del Makedonia Palace, un imponente hotel que incluye  entre sus méritos cocinar una más que aceptable sopa de cebolla, disponer de unas  habitaciones enormes y prometedoras, y una inmejorable vista al mar Egeo. Son también hermosas y extravagantes sus varias y grandes piscinas vacías, tanto en invierno como en verano. Siempre desocupadas de agua y por supuesto de bañistas.

Desconciertan igualmente sus asombrosos y monumentales salones inutilizados, perpetuamente en desuso, pero a punto de ser usados, inútiles, pero cuidados. Limpios, sin una mota de polvo, decorados con amplios sofás, enormes lámparas, y formidables cortinas grises como el mar, colgando de altísimos techos, lejanos y lisos. Parecen los telones de escenarios inexistentes.

Me gustaba sentarme en una de estas butacas de telas de color beige que los ocupan, confortables y solitarias, y contemplar el mármol blanco de su suelo. Grecia está llena de mármol. Grecia es blanca y beige. El beige del mármol gastado. Me gustaba la desolación de aquellos salones y su silencio. Eran tan desmesurados que representaban perfectamente el vacío y el abandono. Me gustaba sentirme solo, era la manera mejor de soñar, y yo necesitaba soñar. Y después de soñar debía cumplir una tarea difícil. Ser juez y parte.

Elegí bien el escenario. La cité en el Hotel y en la habitación esperé a que desde la Recepción me anunciaran su llegada. Cuando lo hicieron bajé a recibirla.

No nos conocíamos, nunca nos habíamos visto, pero yo tenía un buen dossier suyo con muchas fotografías. Nos saludamos cortésmente y la invité a que me acompañara a uno de aquellos inmensos y vacíos salones. Nos sentamos en unas de sus butacas color beige y ante una mesa de centro, baja, grande y alargada, cada uno en frente del otro.

Era una entrevista de trabajo, aquella mujer solicitaba ocupar un puesto de responsabilidad en nuestra empresa y yo debía evaluarla y saber si era la persona adecuada para nosotros.

Lo habitual, la norma que se sigue en estos trámites, hubiese sido entrevistarla en una de nuestras propias oficinas y pedirle que “viniera”. Pero fuimos nosotros, yo en este caso, los que nos desplazamos hasta su ciudad, donde nuestra candidata vivía, queríamos conocer también su paisaje urbano de origen.

Eran las nueve de la mañana y las cortinas estaban abiertas. La luz era tan blanca como blanco era el suelo de mármol.

No le pregunté si quería tomar algo, un café, un té, un refresco o simplemente agua fresca. No, no se lo pregunté ni se lo ofrecí. Lo que hice fue sacar una hoja de papel en blanco, depositarla ceremoniosamente encima de la mesa, al lado de un lápiz y una goma de borrar, ambos por estrenar. Y le hice la primera pregunta.

¿Cree usted en el amor?

Thessaloniki siempre había sido para mí una ciudad de paso, nunca hice amistades importantes ni duraderas, sin embargo llegué a conocerla bien. A pocos kilómetros de ella, en dirección al Este, se encuentra el Monte Athos, donde incluso las moscas son del género masculino. Gracias a Dimitris, a sus influencias y a que su padre era sacerdote, pude pasarme allí como invitado de pago un mes entero en uno de sus monasterios, haciendo la vida de los monjes, sus horarios, rezando con ellos y comiendo su misma comida. Fue uno de los mejores meses de mi vida. Pero aquellos monjes se iban a dormir demasiado temprano. Por las noches me escapaba y bajaba hasta el mar para bañarme desnudo.

A la mañana siguiente me moría de sueño. Entre rezo y rezo cabeceaba. En la siesta soñaba con los iconos que adornaban la Iglesia y entre aquellos rostros se me aparecía el de Verónica, una antigua amiga, sonriéndome cariñosa. Ella también debía de estar bañándose desnuda en algún mar lejano, azul o blanco como el mármol.

Antes de la cena los monjes cantaban a coro. Aquellos monjes barbudos cantaban melodías que a buen seguro Dios o alguna virgen debían de oír, y agradecer. Seres que quizás sí creían en el amor.

16 de Mayo de 2007

dimarts, 24 de maig del 2016

Natalie

Zissimos Kardianos


Natalie

Natalie era la filla de sis anys de Constandinos. La nena s'havia quedat amb la seva mare a Buenos Aires, i ell havia tornat al seu país, Grècia, i a la seva ciutat, Kastorià, per viure amb Alexis, el seu amant i el seu soci al mateix temps. Els dos van obrir la taverna prop de l'estació d'autobusos i la van batejar amb el nom de "Natalie".

Un cop acabada la feina del dia Aquil·les acostumava a deixar-me a mitja tarda a l'Hotel Circe, jo demanava un taxi i me n'anava a la taverna de Constandinos a beure cervesa i a xerrar amb ell. Els seus anys a l'Argentina li permetien parlar un excel·lent castellà. Alt i corpulent, igual que el seu enamorat Alexis, tots dos mostraven ser uns genuïns representants d'aquesta raça de meravellosos basquetbolistes que han donat els eslaus. Els dos, encara que grecs, eren també macedonis. Els seus cossos tan fornits havien de provocar terratrèmols cada vegada que es lliuraven l'un a l'altre.

En algunes ocasions Aquil·les també venia, li agradava la cuinera, Anna, però ell era molt tímid per aquestes coses. Havia travessat diverses vegades tot sol Europa d’un extrem a l’altre amb el seu camió de gran tonatge, havia estat contrabandista a Albània i s'havia jugat la pell durant els anys de la dictadura dels coronels. Era un home valent, de poques paraules, de celles poblades i apocat amb les dones que li agradaven.

Algunes tardes m'acompanyava Spiros quan podia desprendre’s per fi de la seva xicota. A ella no li agradava aquest lloc de maricons, deia sempre malhumorada.

Si ens emborratxàvem suficient també se'ns afegia Dimitris, el cunyat de Spiros, poeta i dramaturg de cert renom, que per sobreviure havia de fer de pelleter i acceptar les ajudes del seu sogre.

Havia nit que acabàvem cantant cançons tristament alegres, i en altres, la taverna es buidava abans d'hora i ens anàvem a dormir aviat. A vegades xerràvem de política, sempre de diners i en ocasions de sexe. De tant en tant venia un noi que es quedava a escoltar el còctel d'idiomes que allí es parlava. Demanava vi barat i mai deia res.

La que tampoc parlava era Anna, la cuinera, però es menjava amb els ulls al noi, que, refugiat en el seu racó, no feia cas a les seves mirades.

El noi era molt jove i el seu rostre tot just començava a assemblar-se al d'un home. Hauria pogut ser el seu propi fill, almenys per la diferència d'edat podia haver-ho estat. Jo la mirava dissimuladament i veia el seu anhel, i em fixava en la seva pell, en el seu coll, en els seus braços i escot, humits i brillants per la calor i el greix de la cuina. Ana encara era una dona guapa.

La nit anterior de la meva partida havia plogut, i en els plecs de les lones que cobrien uns paquets mig oblidats s'havia acumulat una mica d'aigua. Va ser aquesta aigua de pluja la que van aprofitar per rentar-se la cara, més mal que bé, tres homes i una dona. Els quatre d’uns vint anys.

A l'hivern li quedaven pocs dies i ja havia transcorregut més d'un mes des que el llac s'havia desglaçat, però encara feia fred a les nits, i resultava evident pel seu aspecte balb que aquells quatre havien dormit al ras.

Era molt d'hora, les sis del matí, m’estava prenent un cafè molt calent amb Aquil·les a la taverna "Natalie", també havia vingut l’Spiros. Els finestrals eren amplis i estaven estranyament nets, des de l'interior podíem veure l'escena amb claredat. Albanesos, oi ?, vaig preguntar.

Sí, deuen haver-se escapat del camp aquesta nit, va respondre Aquil·les.

¿I què creus que es proposen?

Pujar a l'autocar que va a Thessaloniki, el mateix que et portarà a tu d’aquí a una hora si surt puntual, i un cop allà intentaran enrolar-se en algun vaixell que vagi a l'Europa atlàntica o als Estats Units. L'altra possibilitat és anar fins a Igumenitsa i passar després a Itàlia per Brindisi. Abans molts feien servir la carretera per anar a Alemanya, però ara no és convenient travessar Iugoslàvia.

Semblaven uns captaires, bruts i esparracats, tot i que hi havia en ells una cosa que per infreqüent resultava insòlit. Els quatre repetien, si fa no fa, els mateixos gestos, gairebé a l'uníson. Vaig observar que els moviments de les seves mans i del seu cos eren molt precisos, delicats i elegants, gens bruscos. Em van recordar als d'un ballarí que vaig conèixer fa molt temps i que no caminava, lliscava. Aquests quatre també semblaven anar en patins. Tres d'ells van entrar a la taverna on érem, el quart, un dels homes, es va quedar fora.

Aquil·les es va dirigir a la noia i li va preguntar educadament en albanès com es deia. La noia es va sobresaltar. Com et dius ?, va insistir. Un dels seus companys va respondre per ella. Natalie, es diu Natalie, va dir de manera tallant i també en albanès.

Van demanar quatre cafès. Constandinos els va servir amb aire sorprès. Allà mateix se'ls van prendre, xuclant igual i usant la cullereta del cafè de la mateixa manera, una manera educada, i neta, sense fer soroll amb ella. Van pagar amb dracmes i es van emportar el que sobrava pel seu amic, que els esperava al carrer.

Només sortir aquells tres, l’Aquil·les va dir: No són albanesos.

No? Com ho saps ?, li vaig preguntar.

L'accent no és albanès, no sé què són, però albanesos no.

Semblen alemanys, va dir l’Spiros.

¡Natalie!, ha dit que es deia Natalie, com la meva filla, va dir el Constandinos amb cara de pare. Quina casualitat !, oi?

No home, no, li va respondre Aquil·les, "Natalie" com la taverna, que és el que han llegit en el rètol que tens a fora i que és el que han repetit aquí dins per sortir del pas.

És clar, aquests quatre deuen ser russos o serbis, va dir l’Alexis.

Jo crec que són americans, sentim que deia l’Anna, des de darrere d'unes olles. La noia s'assembla a una artista de cinema americà, com es deia?, sí, una molt maca, moreneta, un que va fer una pel·lícula de bandes de carrer, un musical.

Natalya Nikolaevna Zakharenko, sentim que deia algú des del fons de la taverna. Era el noiet aquell que mai parlava, el que venia a escoltar i a prendre vi barat. S'havia mimetitzat entre les taules i cadires i ningú li havia prestat atenció. Ni tan sols l’Ana s'havia adonat de la seva presència.

Qui?

Natalie Wood. Voleu dir Natalie Wood, va repetir alt.

Sí, això és, Natalie Wood, ara recordo el seu nom, era russa?

Russa o no, era una bellesa, va afegir.

El noi es va aixecar per anar-se'n i al passar pel meu costat, amb una tímida mirada, em va donar un paper doblegat en el qual hi havia alguna cosa escrita. Encara el conservo.

Vaig prendre l'autocar que m’havia de portar a Thessaloniki, i sí, en ell havien pujat també aquells quatre albanesos, serbis, russos, alemanys o nord-americans. Efectivament, la noia era molt semblant a Natalie Wood. Quan vam parar a mig camí per estirar les cames em vaig acostar a parlar amb ella, en albanès, serbi, rus, alemany o anglès, però aquesta és una altra història que de moment no ha de ser explicada.

12 de maig de 2007

-------------------------------------

Natalie

Natalie era la hija de seis años de Constandinos. La niña se había quedado con su madre en Buenos Aires, y él había regresado a su país, Grecia, y a su ciudad, Kastoriá, para vivir con Alexis, su amante y su socio al mismo tiempo. Los dos abrieron la taberna cerca de la estación de autobuses y la bautizaron con el nombre de “Natalie”.

Una vez terminado el trabajo Aquiles acostumbraba a dejarme a media tarde en el Hotel Circe, yo pedía un taxi y me iba a la taberna de Constandinos a beber cerveza y a charlar con él. Sus años en Argentina le permitían hablar un excelente castellano. Alto y corpulento, al igual que su enamorado Alexis,  ambos mostraban ser unos genuinos representantes de esa raza de maravillosos baloncestistas que han dado los eslavos. Los dos, aunque griegos, eran también macedonios. Sus cuerpos tan fornidos debían de provocar terremotos cada vez que se entregaban el uno al otro.

En algunas ocasiones Aquiles también venía, le gustaba la cocinera, Ana, pero él era muy tímido para estas cosas. Había atravesado varias veces solo toda Europa de extremo a extremo con su camión de gran tonelaje, había sido contrabandista en Albania y se había jugado la piel durante los años de la dictadura de los coroneles. Era un hombre valiente, de pocas palabras, de cejas pobladas y apocado con las mujeres que le gustaban.

Otras tardes me acompañaba Spiros cuando podía desprenderse por fin de su novia. A ella no le gustaba ese lugar de maricones, decía siempre malhumorada.

Si nos emborrachábamos lo suficiente también se nos añadía Dimitris, el cuñado de Spiros, poeta y dramaturgo de cierto renombre, que para sobrevivir debía hacer de peletero y aceptar las ayudas de su suegro.

Algunas noches todos nosotros acabábamos cantando canciones tristemente alegres, y en otras, la taberna se vaciaba antes de hora y nos íbamos a dormir temprano. A veces charlábamos de política, siempre de dinero y en ocasiones de sexo. De vez en cuando venía un muchacho que se quedaba a escuchar el cóctel de idiomas que allí se hablaba. Pedía vino barato y nunca decía nada.

La que tampoco hablaba era Ana, la cocinera, pero se comía con los ojos al chiquillo, que, refugiado en su rincón, no hacía caso a sus miradas.

El chico era muy joven y su rostro apenas empezaba a parecerse al de un hombre. Hubiera podido ser su propio hijo, al menos por la diferencia de edad podía haberlo sido. Yo la miraba disimuladamente y veía su anhelo, y me fijaba en su piel, en su cuello, en sus brazos, en su escote, húmedos y brillantes por el calor y la grasa de la cocina. Ana todavía era una mujer guapa.

La noche anterior de mi partida había llovido, y en los pliegues de las lonas que cubrían unos bultos medio olvidados se había acumulado algo de agua. Fue esa agua de lluvia la que aprovecharon para lavarse la cara, más mal que bien, tres hombres y una mujer. Los cuatro muy jóvenes.

Al invierno le quedaban pocos días y ya había transcurrido más de un mes desde que el lago se había deshelado, pero aún hacía frío por las noches, y resultaba evidente por su aspecto aterido que aquellos cuatro habían dormido al raso.

Era muy temprano, las seis de la mañana, y me estaba tomando un café muy caliente con Aquiles en la taberna “Natalie”, también había venido Spiros. Los ventanales eran amplios y estaban extrañamente limpios, desde el interior podíamos ver la escena con claridad. Albaneses, ¿verdad?, pregunté.

Sí, deben de haberse escapado del campo esta noche, respondió Aquiles.

¿Y qué crees que se proponen?

Subirse al autocar que va a Thessaloniki, el mismo que te llevará a ti dentro de una hora si sale puntual, y una vez allí intentarán enrolarse en algún barco que vaya a la Europa atlántica o a los Estados Unidos. La otra posibilidad es ir hasta Igumenitsa y pasar luego a Italia por Brindisi. Antes muchos usaban la carretera para ir a Alemania, pero ahora no es conveniente atravesar Yugoslavia.

Parecían unos mendigos, sucios y harapientos, aunque había en ellos algo que por infrecuente resultaba insólito. Los cuatro repetían, poco más o menos, los mismos gestos, casi al unísono. Observé que los movimientos de sus manos y de su cuerpo eran muy precisos, delicados y elegantes, nada bruscos. Me recordaron los de un bailarín que conocí hace mucho tiempo y que no andaba, se deslizaba. Esos cuatro también parecían ir en patines. Tres de ellos entraron en la taberna donde estábamos, el cuarto, uno de los hombres, se quedó fuera.

Aquiles se dirigió a la muchacha y le preguntó educadamente en albanés cómo se llamaba. La chica se sobresaltó. ¿Cómo te llamas?, insistió. Uno de sus compañeros respondió por ella. Natalie, se llama Natalie, dijo de manera cortante y también en albanés.
Pidieron cuatro cafés. Constandinos se los sirvió con aire sorprendido. Allí mismo se los bebieron, sorbiendo igual y usando la cucharita del café de la misma manera, una manera educada, elegante y limpia, sin hacer ruido con ella. Pagaron con dracmas y se llevaron el que sobraba para su amigo, que los esperaba en la calle.

Nada más salir aquellos tres, Aquiles dijo: No son albaneses.

¿No? ¿Cómo lo sabes?, le pregunté.

El acento no es albanés, no sé qué son, pero albaneses no.

Parecen alemanes, dijo Spiros.

¡Natalie!, ha dicho que se llamaba Natalie, como mi hija, dijo Constandinos con cara de padre. ¡Qué casualidad!, ¿verdad?

No hombre, no, le respondió Aquiles, “Natalie” como la taberna, que es lo que han leído en el letrero que tienes afuera y que es lo que han repetido aquí dentro para salir del paso.

Claro, estos cuatro deben de ser rusos o serbios, dijo Alexis.

Yo creo que son americanos, oímos que decía Ana, desde detrás de unas ollas. La muchacha se parece a una artista de cine americano, ¿cómo se llamaba?, sí, una muy guapa, morenita, una que hizo una película de bandas callejeras, un musical.

Natalya Nikolaevna Zakharenko, oímos que decía alguien desde el fondo de la taberna. Era el muchachito aquel que nunca hablaba, el que venía a escuchar y a tomar vino barato. Se había mimetizado entre las mesas y sillas y nadie le había prestado atención. Ni siquiera Ana se había dado cuenta de su presencia.

¿Quién?

Natalie Wood. Queréis decir Natalie Wood, repitió alto.

Sí, eso es, Natalie Wood, ahora recuerdo su nombre, ¿era rusa?

Rusa o no, era una belleza, añadió.

El muchacho se levantó para irse y al pasar por mi lado, con una tímida mirada, me dio un papel doblado en el que había algo escrito. Todavía lo conservo.

Tomé el autocar que me debía llevar a Thessaloniki, y sí, en él se habían subido también aquellos cuatro albaneses, serbios, rusos, alemanes o norteamericanos. Efectivamente, la chica era muy parecida a Natalie Wood. Cuando paramos a medio camino para estirar las piernas me acerqué a hablar con ella, en albanés, serbio, ruso, alemán o inglés, pero ésta es otra historia que de momento no debe ser contada.

12 de Mayo de 2007


dilluns, 23 de maig del 2016

Celeste



Celeste

Què he de donar-te? li vaig preguntar. Ella ja estava vestida i llesta per anar-se'n. Estesa al llit esperava a que jo sortís del bany embolicat en una d'aquestes tovalloles enormes que hi ha als hotels. Lo que vos creáis que debáis darme, em va respondre amb la mirada baixa. Jo havia pensat que 100 dòlars estaria bé, li vaig dir mentre m’assecava. Ara sí que em va mirar. Cent? Només cent?, va dir somrient. Bé, quant llavors?, vaig insistir. Dos-cents, vull dos-cents, em va respondre sense deixar de somriure’m.

Vaig fer immediatament càlculs mentals. Tres-cents del Night Club i dos-cents ara són cinc-cents, més el que em costarà el plus de l'habitació, d'individual a doble. Bé, un dia és un dia, m'ho puc permetre, vaig voler pensar.

Vaig anar a l'armari i vaig treure dos-cents dòlars de la cartera. Els hi vaig donar. Els va agafar. Es va aixecar del llit, els va guardar a la seva bossa i es va posar la jaqueta vermella de punt damunt d'una samarreta negra. Jo la mirava atent. Era una rossa preciosa, enlluernadora, guapíssima i dolça, encara que havia de reconèixer que no sabia fer un streaptease correcte, no mostrava molta habilitat despullant-se. Però a qui li importava això?

El Maxim's atenenc era el millor que es podia trobar. Es tractava d'un Night Club decent en plena plaça Sintagma d'Atenes. M'havia llevat d'hora per pujar a aquell avió d'hèlixs que roncava d'una manera sospitosa i que es balancejava d'una manera temible. La primera etapa de la meva tornada a casa. No volava alt, era bonic veure el paisatge de tan prop. Si allò queia moriríem en plena síndrome d’Stendhal.

Només arribar vaig anar a l'hotel per deixar la maleta i no perdre ni un minut a pujar a l'autobús que havia de portar-me al Pireu. Em vaig banyar. L'aigua era tan salada que surava sense moure un múscul. Això buscava, no moure’m ni per respirar. La platja estava plena de dones amb els seus nens petits; curiosament no hi havia homes, estarien tots treballant. Em va entrar set i vaig beure d'una font del carrer que gotejava.

Després del bany vaig dinar. Assegut en aquell restaurant amb vistes a l’Egeu, portava ja begudes sis cerveses i tornava a tenir ganes d'orinar, maleïda sigui, això és el dolent de la cervesa. A la taula del costat hi havia una dona sola i una mica més gran de cabell tenyit de vermell que fumava sense parar i que no feia més que demanar-me foc cada vegada que treia un cigarret. Em donava les gràcies en alemany tot i que el grec que parlava amb els cambrers semblava molt bo. Duia una faldilla massa curta per les seves cames tan llargues i cap de les dues coses mereixien la seva atenció encara que sí la meva.

Al mirar aquest mar vell que tenia davant vaig recordar l'any anterior, quan amb el meu pare ens vam donar, com jo ara, un dia de vacances i ens embarcarem per fer un breu creuer d’un sol dia. Va ser entretingut veure la cara dels altres turistes. Ens miraven suspicaços i recelosos. El pare i jo semblàvem un vell milionari i el seu jove "secretari". Ningú veu mai la veritat que té davant dels ulls, ningú va imaginar que fóssim pare i fill gaudint únicament del sol, del mar i de les seves sirenes.

Totes les taules del Maxim's estaven ocupades, em vaig asseure en una de les cadires altes de la barra del bar que hi havia al fons. El show encara no havia començat. Vaig demanar una cervesa i abans que me la servissin ja estava ella asseguda al meu costat. Naturalment la vaig convidar a prendre una copa sense esperar que m'ho demanés. Em va preguntar si podia beure xampany, li vaig dir que sí, però que fos grec que era molt més barat.

Les primeres paraules van ser en anglès. Ella el parlava força bé, però tenia un accent característic. Li vaig preguntar d'on era i em va respondre que argentina. Jo sóc espanyol, vaig exclamar en castellà, parlem el mateix idioma, li vaig dir content. Ah, sí?, com és que parlem el mateix idioma si som de països diferents?, em va preguntar posant la seva mà a la meva cama. Interessant pregunta, vaig pensar mirant aquesta mà. En lloc de respondre, li vaig dir com em deia jo i li vaig demanar com es deia ella. Celeste, es deia Celeste i era cordovesa.

El seu cos valia més que la pena, per ell havia d'aguantar la conversa diverses hores. Si volia endur-me-la al llit ella havia d'esperar que tanquessin el local. Entretant va començar l'espectacle. El seu número va ser decebedor, ja he dit que no sabia desvestir-se, però almenys vaig poder admirar-la nua mentre ballava i s'anava traient la roba amb aquesta poca destresa. No m'importava esperar. L'escenari estava una mica lluny de la barra del bar on jo em trobava, però el que veia era suficient per impressionar-me.

Hi havia entrat a les onze i ja eren dos quarts de quatre de la matinada. Va ser un miracle que després de no sé quantes cerveses no hagués anat una sola vegada al bany. Com ho vaig aconseguir?, ho ignoro, però va passar exactament així. La sala ja s'estava buidant i per fi vam poder seure en un dels sofàs. Es va abalançar sobre mi i em va besar. Jo no m'ho esperava encara, però no li vaig dir que no.

Quan vaig pagar el compte es va fixar en els dòlars de la meva cartera. Hauria prop de mil. Ho vaig fer a propòsit perquè els veiés. Al guardar-me-la a la butxaca i li vaig demanar que vingués amb mi a l'hotel. Vés tu primer, dins de mitja hora estic jo allà, em va respondre, i així ho vaig fer. Li vaig dir on, Hotel Afalia i el número de l'habitació, i vaig marxar. Estava només a cinc minuts caminant i sí, efectivament, al cap de mitja hora sonava el telèfon. Eren els de recepció, m’avisaven que hi havia una senyoreta que em volia veure; m’advertien també que si jo no baixava i pujava ella, haurien de cobrar el suplement com habitació doble.

Em va dir que estava cansada i que tenia son. Jo ja havia obert l'aixeta de l'aigua calenta mentre l'esperava i ens vam banyar. Dins de la banyera em va explicar com cal rostir correctament la carn. Tots els argentins expliquen el mateix. Ho deia seriosament, no era conscient que es tractava també d'una metàfora del que estàvem fent en aquell moment. Jo vaig deixar que m'ho expliqués mentre l'acariciava, m'agradava sentir-la sense escoltar res del que em deia. Semblava que ella tampoc em prestava massa atenció ni en realitat volia explicar-me cap recepta culinària. Al final va callar sense acabar de detallar això que em deia de la carn i la millor manera de rostir-la.
  
Sigui com sigui, el cas és que després de treure la carn dels fogons es va quedar adormida al llit.

S’enganxava al meu cos com una paparra i amb la seva mà agafava amb força el meu sexe sense deixar de roncar suaument. Jo no vaig dormir durant el poc que quedava de nit. M’estrenyia tant que gairebé em feia mal. Per què ho feia? Agafar el meu penis mentre dormia devia tenir algun significat poètic, em vaig dir, segur que és així tot i que encara no sé quin.

No va trigar pas massa a fer-se de dia, va ser llavors quan vaig aconseguir alliberar-me dels seus braços i seure a la butaca que hi havia al costat del llit. Em vaig quedar allà, nu, mirant-la dormir, estava esplèndida, era un acte de pura generositat de la naturalesa que jo tenia ara la sort d'admirar com el paisatge que havia contemplat des de l’avió que em va portar.

Mig es va despertar, va fer un gest estrany que no vaig comprendre i en el seu somni em va cridar pel meu nom. No ho havia fet en tota la nit. Jo no em vaig moure, vaig seguir mirant-la dormir i roncar. Al cap d'uns minuts es va girar cap a mi. Va obrir els ulls i va obrir les cames. Va somriure. Em va somriure. I jo li vaig somriure també.

-----------------------------------

Es va posar la jaqueta vermella de punt sobre la seva samarreta negra. Recordo que el sostenidor i les calces eren d'un color rosa pàl·lid, una mica vulgar, semblaven xiclet. Amb els seus dos-cents dòlars a la seva bossa em va picar l'ullet i sense besar-nos ens vam desitjar sort mútuament. Al sortir al passadís embolicat en la meva tovallola per acomiadar-la vaig veure com entrava a l'ascensor; des de dins va treure una mà per dir-me adéu abans que les portes es tanquessin.

A l’acabar de vestir-me vaig baixar a esmorzar. Tot l'hotel ja sabia què havia passat. Els cambrers em miraven i somreien.

En canvi, a recepció semblaven enfadats per alguna cosa. Vaig pagar el compte i tot i que encara era d'hora me'n vaig anar a l'aeroport. Li vaig demanar al taxista que conduís a poc a poc. Tenia el mar a la dreta. Al Pireu les dones s'estarien banyant amb els seus fills mentre els seus marits treballaven.

Dos dies abans em trobava a l'Hotel Circe de Kastoriá esperant a l’Aquil·les. Havia sortit a la carretera a prendre l'aire, Aquil·les trigava, em vaig recolzar al capó d'un Toyota a esperar-lo veure’l venir. Per allí rondava una gossa sense amo que mai havia vist, estava ensumant les escombraries de l'hotel i bevia d'una presa d'aigua que gotejava. Tenia la cara llarga i el morro fi, els cabells curts i de color beix. Era una gossa alta i prima, amb la cua llarga que mantenia ferma i enganxada entre les cames. Arquejava el llom com fan les gates. Les gosses no fan això, no arquegen el llom com les gates.

La vaig cridar i va venir, lentament, molt lentament. Les gosses no fan això, no van enlloc tan lentament.

Em va olorar i la vaig acariciar. Em va llepar la mà i jo em vaig deixar, em va donar l'esquena i va aixecar la cua. I lentament també, se'n va anar, girant el cap per mirar-me. Les gosses no fan això, no giren el cap per mirar.

Aquil·les va arribar, sempre condueix a poc a poc encara que arriba ràpid i aviat a tot arreu, però aquell dia no, aquell dia va arribar tard o la gossa d’hora. Aquil·les té les mans grans, és macedoni i de jove travessava Europa de punta a punta amb un enorme camió, parla mil idiomes i en lloc de celles sembla que tingui dos bigotis.

16 de juny de 2007

-------------------

Celeste

¿Qué debo darte? le pregunté. Ella ya estaba vestida y lista para marcharse. Tendida en la cama esperaba a que yo saliera del baño envuelto en una de esas toallas enormes que hay en los hoteles. Lo que vos creáis que debáis darme, me respondió con la mirada baja. Yo había pensado que cien dólares estaría bien, le dije mientras me secaba. Ahora sí que me miró. ¿Cien? ¿Sólo cien?, espetó sonriendo. Bien, ¿cuánto entonces?, insistí. Doscientos, quiero doscientos, me respondió sin dejar de sonreírme.

Hice inmediatamente cálculos mentales. Trescientos del Night Club y doscientos ahora son quinientos, más lo que me costará el plus de la habitación, de individual a doble. Bueno, un día es un día, me lo puedo permitir, quise pensar.

Fui al armario y saqué doscientos dólares de la billetera. Se los di. Los cogió. Se levantó de la cama, los guardó en su bolso y se puso la chaqueta roja de punto encima de una camiseta negra. Yo la miraba atento. Era una rubia preciosa, deslumbrante, guapísima y dulce, aunque había que reconocer que no sabía hacer un streaptease correcto, no mostraba mucha habilidad desnudándose. Pero ¿a quién le importaba eso?

El Maxim’s ateniense era lo mejor que se podía encontrar. Se trataba de un Night Club decente en plena plaza Sintagma de Atenas. Me había levantado temprano para subirme a aquel avión de hélices que ronroneaba de una manera sospechosa y que se balanceaba de una forma temible. La primera etapa de mi regreso a casa. No volaba alto, era hermoso ver el paisaje tan de cerca. Si aquello se caía moriríamos en pleno síndrome stendhaliano.

Nada más llegar fui al hotel, dejé la maleta y no perdí ni un minuto en subir al autobús que debía llevarme al Pireo. Me bañé. El agua era tan salada que flotaba sin mover un músculo. Eso buscaba, no moverme ni para respirar. La playa estaba llena de mujeres con sus niños pequeños; curiosamente no había hombres, estarían todos trabajando.  Me entró sed y bebí de una fuente de la calle que goteaba.

Después del baño almorcé. Sentado en aquel restaurante con vistas al Egeo, llevaba ya bebidas seis cervezas y volvía a tener ganas de orinar, maldita sea, eso es lo malo de la cerveza. En la mesa de al lado había una mujer sola y algo mayor de cabello teñido de rojo que fumaba y que no hacía más que pedirme fuego cada vez que sacaba un cigarrillo. Me daba las gracias en alemán aunque el griego que hablaba con los camareros parecía muy bueno. Vestía una falda demasiado corta para sus piernas tan largas y ninguna de las dos cosas merecían su atención aunque sí la mía.

Al mirar ese mar viejo que tenía enfrente me acordé del año anterior, cuando con mi padre nos dimos, como yo ahora, un día de vacaciones y nos embarcamos para hacer un breve crucero de un solo día. Fue entretenido ver la cara de los demás turistas. Nos miraban suspicaces y recelosos. Papá y yo parecíamos un viejo millonario y su jovencito “secretario”. Nadie ve nunca la verdad que tiene delante de los ojos, nadie imaginó que fuéramos padre e hijo disfrutando únicamente del sol, del mar y de sus sirenas.

Todas las mesas del Maxim’s estaban ocupadas, me senté en una de las sillas altas de la barra del bar que había en el fondo. El Show todavía no había empezado. Pedí una cerveza y antes que me la sirvieran ya estaba ella sentada a mi lado. Naturalmente la invité a tomar una copa sin esperar a que me lo pidiese. Me preguntó si podía beber champaña, le dije que sí, pero que fuera  griego que era mucho más barato.

Las primeras palabras fueron en inglés. Ella lo hablaba bastante bien, pero tenía un acento característico. Le pregunté de dónde era y me respondió que argentina. Yo soy español, exclamé en castellano, hablamos el mismo idioma, le dije contento. ¿Ah, sí?, ¿cómo es que hablamos el mismo idioma si somos de países diferentes?, me preguntó poniendo su mano en mi pierna. Interesante pregunta, pensé mirando esa mano. En lugar de responderla, le di mi nombre y le pedí el suyo. Celeste, se llamaba Celeste y era cordobesa.

Su cuerpo valía más que la pena, por él debía aguantar la conversación varias horas. Si quería acostarme con ella tenía que esperar a que cerrasen el local. Entre tanto empezó el espectáculo. Su número fue decepcionante, ya he dicho que no sabía desvestirse, pero al menos pude admirarla desnuda mientras bailaba y se iba quitando la ropa con esa poca destreza. No me importaba esperar. El escenario estaba algo lejos de la barra del bar donde yo me hallaba, pero lo que veía era suficiente para impresionarme.

Había entrado a las once y ya eran las tres y media de la madrugada. Fue un milagro que después de no sé cuantas cervezas no hubiera ido una sola vez al baño. ¿Cómo lo conseguí?, lo ignoro, pero ocurrió exactamente así. La sala ya se estaba vaciando y al fin pudimos sentarnos en uno de los sofás. Se abalanzó sobre mí y me besó. Yo no me lo esperaba todavía, pero no le dije que no.

Cuando pagué la cuenta se fijó en  los dólares de mi billetera. Habría cerca de mil. Lo hice a propósito para que los viera. Me la guardé en el bolsillo y le pedí que viniera conmigo al hotel. Vete tú primero, dentro de media hora estoy yo allí, me respondió, y así lo hice. Le dije dónde, Hotel Afalia y el número de la habitación, y me fui. Estaba sólo a cinco minutos andando y sí, efectivamente, al cabo de media hora sonaba el teléfono. Eran los de recepción, me avisaban que había una señorita que quería verme; me advertían también que si yo no bajaba y subía ella, deberían cobrarme el suplemento como habitación doble.

Me dijo que estaba cansada y que tenía sueño. Yo ya había abierto el grifo del agua caliente mientras la esperaba y nos bañamos. Dentro de la bañera me contó cómo hay que asar correctamente la carne. Todos los argentinos cuentan lo mismo. Lo decía en serio, no era consciente de que se trataba también de una metáfora de lo que estábamos haciendo en aquel momento. Yo dejé que me lo explicase mientras la acariciaba, me gustaba oírla sin escuchar nada de lo que me decía. Parecía que ella tampoco me prestaba demasiada atención ni en realidad quería contarme ninguna receta culinaria. Al final calló sin terminar de detallar eso que me decía de la carne y la mejor manera de asarla.
 
Sea como sea, el caso es que después de sacar la carne de los fogones se quedó dormida en la cama.

Se pegaba a mi cuerpo como una lapa y con su mano asía con fuerza mi sexo sin dejar de roncar suavemente. Yo no pegué ojo durante lo poco que quedaba de noche. Apretaba tanto que casi me hacía daño. ¿Por qué lo hacía? Asir mi pene mientras dormía debía de tener algún significado poético, me dije, seguro que es así aunque todavía no sé cuál.

No tardó demasiado en amanecer, fue entonces cuando conseguí librarme de sus brazos y sentarme en la butaca que había al lado de la cama. Me quedé allí, desnudo, mirándola dormir, estaba espléndida, era un acto de pura generosidad de la naturaleza que yo tenía ahora la suerte de admirar como el paisaje que había contemplado desde el avió que me trajo.

Medio se despertó, hizo un gesto raro que no comprendí y en su duermevela me llamó por mi nombre. No lo había hecho en toda la noche. Yo no me moví, seguí mirándola dormir y ronronear. Al cabo de unos minutos se volvió hacia mí. Abrió los ojos y abrió las piernas. Sonrió. Me sonrió. Y yo le sonreí también.

-----------------------------------

Se puso la chaqueta roja de punto encima de su camiseta negra. Recuerdo que el sujetador y las bragas eran de un color rosa pálido, algo vulgar, parecían goma de mascar. Con sus doscientos dólares en su bolso me guiñó un ojo y sin besarnos nos deseamos suerte mutuamente. Salí al pasillo y envuelto en mi toalla vi cómo entraba en el ascensor; desde dentro sacó una mano para decirme adiós antes que las puertas se cerrasen.

Me acabé de vestir y bajé a desayunar. Todo el hotel ya sabía qué había sucedido. Los camareros me miraban y sonreían.

En cambio, en recepción parecían enfadados por algo. Pagué la cuenta y aunque todavía era temprano me fui al aeropuerto. Le pedí al taxista que condujera despacio. Tenía el mar a la derecha. En el Pireo las mujeres se estarían bañando con sus hijos mientras sus maridos trabajaban.

Dos días antes me hallaba en el Hotel Circe de Kastoriá esperando a Aquiles. Había salido a la carretera a tomar el aire, Aquiles tardaba, me apoyé en el capó de un Toyota a esperarle y verle venir. Por allí rondaba una perra sin dueño que nunca había visto, estaba husmeando por entre la basura del hotel y bebía de una toma de agua que goteaba. Tenía la cara larga y el morro fino, el pelo corto y de color beige. Era una perra alta y delgada, con la cola larga que mantenía firme y pegada entre las piernas. Arqueaba el lomo como hacen las gatas. Las perras no hacen eso, no arquean el lomo como las gatas.

La llamé y vino, lentamente, muy lentamente. Las perras no hacen eso, no van a ninguna parte tan lentamente.

Me olió y la acaricié. Me lamió la mano y yo me dejé, se volvió, me dio la espalda y levantó la cola. Y lentamente también, se fue, girando la cabeza para mirarme. Las perras no hacen eso, no giran la cabeza para mirar.

Aquiles llegó, siempre conduce despacio aunque llega rápido y pronto a todas partes, pero ese día no, ese día llegó tarde o la perra temprano. Aquiles tiene las manos grandes, es macedonio y de joven atravesaba Europa de punta a punta en un enorme camión, habla mil idiomas y en lugar de cejas parece que tenga dos bigotes.


16 de Junio de 2007